Investigació
La història del santuari de Foix
Del castell documentat el 984 a la restauració del segle XX, el santuari de Santa Maria de Foix conserva les traces de més de mil anys d'història. Aquesta investigació en ressegueix l'evolució a través de documents, estudis arqueològics i testimonis, i distingeix els fets documentats de les tradicions i les qüestions encara obertes.
2025 30 min de lectura 15 referències 41 citacions
tradició local
La cova i la llegenda del pastor
La tradició local situa l'origen del santuari en la cova que hi ha sota l'església.
La llegenda de la troballa de la Mare de Déu vincula aquest espai amb la fundació del temple. És un testimoni de la devoció al lloc, però no permet establir quan es va construir la primera església.
Cels Gomis va recollir aquesta narració el 1888: un pastor va trobar la imatge de la Verge a la cova i se la va endur dins del sarró. En arribar al lloc on hi ha l'ermita del camí, la imatge va desaparèixer i va reaparèixer a la cova. Segons el relat, el fet es va repetir tres vegades. Després de comunicar-ho al batlle, es va decidir construir-hi l'església.
La narració associa l'ermita del camí amb el lloc on desapareixia la imatge. El 1890, Josep Castellanos hi va descriure la inscripció «Ex-voto 1707» al llindar de la porta, amb l'escut del poble al damunt. També recull que la processó de Pasqua s'hi aturava a resar una salve.
Castellanos també va descriure una ampla arcada sobre la cova que sostenia el cambril de la Verge i dues petites naus afegides a l'església. Aquesta disposició situava la imatge just damunt de la cavitat.
La llegenda ja apareix en una sentència de la cúria de Tarragona del 1726, que atribueix la construcció del temple al miracle de la Verge davant d'un pastor: ob insigne Miraculum, quod Beata Virgo à quodam Devoto Pastore. El passatge documenta la presència d'aquesta tradició en un text eclesiàstic anterior als relats excursionistes del segle XIX.
segle II aC
Els vestigis d’època ibèrica
Les restes arqueològiques situen la presència humana al turó en època ibèrica, molt abans de les primeres referències documentals al castell i a l'església.
La intervenció arqueològica del 1985 va localitzar ceràmica ibèrica al turó i als rebliments utilitzats per anivellar el terreny durant la construcció de l'església. Es tracta, en aquest darrer cas, de materials antics incorporats a capes posteriors. Al peu del vessant de ponent es va identificar un forn de terrissa, mentre que la prospecció del Pla de les Torres va aportar materials de la mateixa època.
Cap al 1910, Cels Gomis ja havia descrit a la Geografia General de Catalunya la descoberta, al terme de Torrelles, d'un forn amb terrissa campaniana, saguntina i ibèrica pintada, així com de sepultures cobertes amb teules planes romanes. No es pot determinar si es tracta del mateix forn: Gomis no en precisa la ubicació i l'estudi arqueològic no esmenta aquesta notícia.
607 o 608
Les indulgències atribuïdes al segle VII
Les dates més antigues atribuïdes al temple provenen de testimonis molt posteriors als fets que descriuen. Per valorar-les, cal distingir la data de la notícia de la data del document que la transmet.
A Jardín de María, publicat el 1657, el dominic Narcís Camós recull una notícia segons la qual el temple ja existia l'any 607, quan hauria rebut indulgències del papa Bonifaci IV.
El 1890, Josep Castellanos va descriure un quadre manuscrit en català exposat al santuari que enumerava les indulgències concedides al temple. Hi va llegir la data del 608. El quadre podria estar relacionat amb la notícia recollida per Camós, però aquesta relació no està documentada.
Una notícia amb dues datacions
1657 · Narcís Camós
desde los años seys cientos, y siete
1890 · transcripció de Castellanos
ja l'any 608 fou concedida la primera indulgència
La data del 608 és compatible amb el pontificat de Bonifaci IV (608–615); la del 607 no ho és. Aquesta coincidència, però, no acredita la concessió de la indulgència. El testimoni de Castellanos remet a un quadre exposat al temple, sense aportar el document pontifici original.
La concessió d'indulgències al segle VII no queda acreditada per les fonts consultades. No s'ha establert la data de redacció del quadre ni l'origen de les notícies que aplegava. Cal tractar-lo com un testimoni de la tradició del santuari, pendent de contrast documental.
L'estudi documental associat a l'excavació del 1985 recull dues notícies més: una reedificació de l'església l'any 703 i el lliurament d'un temple a la canongia de Santa Maria de Foix el 1010. Els autors assenyalen que l'arqueologia no permet confirmar aquestes dades, atès el mal estat de les estructures més antigues. La verificació requereix localitzar els documents en què es basen.
Una línia de recerca és la consulta dels registres de Climent IV (1265–1268) i Bonifaci VIII (1294–1303), conservats i publicats. El pontificat de Climent IV coincideix parcialment amb les obres documentades a Foix el 1263 i el 1267. Una possible relació entre aquestes obres i la concessió d'indulgències s'hauria de comprovar als registres.
un quadre manuscrit en català, explicatiu de totes les indulgències que pontífexs i prelats de l'Església concediren als fidels de la parròquia
Així el va descriure Josep Castellanos el 1890. El quadre i l'arxiu del temple van cremar el 22 de juliol de 1936.
No se n'ha localitzat cap fotografia. Una imatge anterior al 1936 podria ajudar a reconstruir-ne el contingut.
984–1198
El castell i les primeres referències documentals
La referència documental més antiga a Foix identificada en aquesta recerca correspon al castell i al seu terme.
El 9 de desembre del 984, Sendred, de la casa de Gurb, va donar a l'església de Sant Pere de Vic la meitat d'un alou al comtat de Barcelona que incloïa el castell de Font-rubí i les torres de Murrocurto i de Guardiola. En descriure'n els límits, el document situa a ponent el terme del castell de Fodex.
El topònim Fodex correspon a Foix. El castell hi figura com a límit dels béns donats, no com a objecte de la donació.
Una referència del 1067 torna a situar el castell de Foix com a límit d'un altre terme, el de Pontons, en una venda de Bernat Oleguer al comte de Barcelona. La notícia es coneix per la bibliografia; la consulta directa de l'edició del document continua pendent.
La menció del 984 permet establir que el castell ja era una referència territorial amb terme propi. Documenta la seva existència en aquella data, però no permet precisar quan es va construir.
La referència del 984 es va localitzar a partir de la tesi doctoral de Marçal Díaz Ros (2024) i es va contrastar amb l'edició de la Catalunya Carolíngia. Segons l'índex del volum, és l'única menció de Foix que hi consta.
L'excavació del 1985 va identificar sota l'església restes d'un edifici rectangular anterior, de dimensions properes a la nau actual, però més reduïdes. Se'n conserva la fonamentació del mur sud, mentre que el mur nord no es va poder documentar. El terra era de roca natural retallada i regularitzada, i l'accés se situava a ponent.
Els arqueòlegs plantegen que, si aquest edifici va tenir una funció militar, caldria relacionar-lo amb el castell de Foix. És una hipòtesi sobre l'ús de les estructures anteriors al temple, que no permet identificar-les amb certesa com a part de la fortalesa.
El testament de Guillem de la Granada, del 1198, conté llegats perquè els marmessors edifiquin una església en honor de Déu i de la Verge Maria. El 1263 es documenta la decisió d'ampliar el temple.
La configuració del turó ajuda a entendre el caràcter defensiu del conjunt. Situat a 661 metres d'altitud, s'organitza en tres terrasses sostingudes per murs de contenció. L'estudi arqueològic descriu, a la terrassa inferior, un pany de muralla i la porta del recinte amb arc de mig punt; al costat, les restes d'un edifici quadrat de tres pisos destinat a dependències. A ponent hi havia una torre més antiga, mentre que l'espadat protegia el costat nord.
Entre l'abandó de la vil·la romana de la Verna, al segle V, i la referència del 984, la recerca no ha localitzat documentació escrita del terme. El buidatge del tom I del Cartulari de Sant Cugat, que arriba fins al 999, no ha permès identificar-hi topònims locals. Resta pendent la consulta dels toms II i III, especialment del document 1160, datat el 1185, citat com a primera menció del nom de Torrelles.
Dos documents relacionen Foix amb la família Cervelló. En el testament del 3 de maig de 1262, Guillem de Cervelló disposa que els castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Miralles i Santa Perpètua revertiran a l'hospital. El 1303, durant la visita pastoral a la parròquia, Guerau de Cervelló convida el bisbe de Barcelona a Torrelles.
El 2 de maig de 1388, el rei Joan I i la reina Violant van vendre el castell, la vila i el terme a Bernat de Pinós, doctor en lleis i ciutadà de Barcelona. Tres segles després, aquest document es va utilitzar per fonamentar la reclamació senyorial del dret exclusiu de caça i pesca al terme.
1303
La visita pastoral de Ponç de Gualba
El 20 de juliol de 1303, el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba va visitar la parròquia de Foix. Va convocar els parroquians al lloc de Torroeles, el nucli de Torrelles, i va enviar un canonge a inspeccionar l'església del turó.
La convocatòria mostra que el nucli de Torrelles ja actuava com a lloc de reunió dels parroquians, malgrat que la seu parroquial continuava al turó de Foix.
El document identifica els testimonis que van declarar sota jurament: Ferrer i Bernat ça Val, Ramon de Muntanyana dit Cavaler, Guillem Malet i Arnau Poculul. És la relació de parroquians més antiga localitzada en aquesta recerca.
La visita recull acusacions contra el rector Jaume Torra: mantenir una relació amb una dona de Vilademàger, amb qui tenia dos fills de cinc i sis anys; haver fet tonsurar fraudulentament un fill, és a dir, iniciar-lo en l'estat clerical; i prestar diners amb interès. El registre consigna el reconeixement dels fets i el compromís d'aportar vint sous a les obres de l'església.
1330
La construcció del temple i la consagració de 1330
Les fonts recullen la decisió d'ampliar l'església i fer-hi un retaule nou el 1263, i l'ampliació de la cambra de la Mare de Déu el 1267, amb llicència del bisbe Arnau de Gurb. L'acta transcrita per Camós situa la consagració del temple el 21 de desembre de 1330.
L'estudi arqueològic situa a la segona meitat del segle XIII la substitució de l'edifici anterior per un temple rectangular, amb murs més sòlids assentats sobre la roca i paviment de calç. A l'interior hi havia arcs formers apuntats i una volta de lloses de calcària col·locades de cantell, reforçada al centre per un arc faixó. La coberta era de teula àrab, a dues aigües.
Obres de 1263 i consagració de 1330
Datació recollida en altres publicacions
Consagració de l'església el 1263
1657 · acta transcrita per Camós
m.CCCXXX
La transcripció de l'acta indica l'any 1330, expressat amb les xifres romanes m.CCCXXX. La data correspon al pontificat barceloní de Ponç de Gualba (1303–1334). El 1263 fa referència a la decisió d'emprendre obres, un fet diferent de la consagració.
Segons l'estudi de Fierro i Solé, la consagració va ser oficiada per Pere, bisbe de Santa Justa, a Sardenya, per delegació del bisbe de Barcelona. L'acta esmenta tres altars, dedicats a la Verge, a sant Miquel i a sant Macari.
La presència d'altars dedicats a sant Macari i a sant Miquel aporta context a una figura de la clau de volta que l'arquitecte restaurador va relacionar amb un d'aquests dos sants. Per si sola, però, no permet identificar-la amb certesa.
A aquesta fase correspon l'estructura bàsica del temple conservat. El mur de llevant va ser substituït per una capçalera poligonal. La volta estrellada del presbiteri presenta nervadures gruixudes i motllures que els arqueòlegs descriuen com a «extraordinàriament tosques i senzilles»; la clau representa la patrona del santuari. També s'atribueix a aquesta fase la porta de migdia, amb arc de mig punt i grans dovelles.
L'arquitecte restaurador Rafael Vila i Rodríguez va descriure una nau de 14,90 metres de llarg, 5,90 d'ample i 7 d'alt, coberta amb una volta de canó de punt d'ametlla, de concepció romànica. L'absis és semidecagonal, inscrit en un cercle de 3,20 metres de radi. Al mur de ponent se situen la rosassa i el campanar d'espadanya de quatre arcs.
Vila va identificar un sistema de proporcions basat en la cana destre i en la raó 3/2, que va relacionar amb procediments constructius emprats a Catalunya entre els segles X i XII. Segons la seva anàlisi, la nau segueix aquest sistema, mentre que les capelles del nord presenten un gruix de mur diferent i l'absis és posterior als murs de la nau.
Aquesta lectura arquitectònica permet proposar una seqüència relativa de construcció: la nau precedeix l'absis i les capelles afegides. No estableix, per si mateixa, una data concreta per a cada element.
L'excavació del 1985, dirigida per Javier Fierro i Xavier Solé en el marc de la restauració, va permetre estudiar les estructures sota el paviment. Els arqueòlegs hi van identificar deu fases constructives. Les dues primeres (el poblat ibèric i les notícies documentals anteriors al segle XI) no deixen planta; les vuit restants són aquestes.
-
segle XI
El primer edifici
Edifici rectangular anterior al temple actual, de dimensions més reduïdes. Se'n coneix la fonamentació del mur sud; el mur nord no es va poder documentar. El terra era de roca retallada i regularitzada, amb accés per ponent.
-
segles XII i XIII
La nau medieval
Un temple nou substitueix l'anterior, amb murs assentats sobre la roca, paviment de calç, arcs apuntats i una volta de lloses col·locades de cantell. Les fonts documenten la decisió d'ampliar l'església el 1263.
-
1320–1330
La capçalera poligonal
El mur de llevant se substitueix per l'absis poligonal. Aquesta fase configura l'estructura bàsica del temple conservat i la porta de migdia. L'acta de consagració esmenta els altars de la Verge, sant Miquel i sant Macari.
-
1378
La capella del nord
Capella quadrangular fundada per Ramon Mascaró, canonge de Barcelona, sota l'advocació de sant Nicolau i santa Maria. La roca es va retallar per situar el paviment al mateix nivell que el de la nau.
-
segle XV
El pòrtic de migdia
Un pòrtic paral·lel a la façana sud, amb arcs apuntats de dovelles de pedra tosca. Era el primer tram del pas que comunicava l'església amb el cambril de la Verge, en una cova natural sota l'absis.
-
segle XVII
La segona capella del nord
El 1557 s'obre una segona capella al mur septentrional, de planta trapezial, amb volta d'aresta de rajola i mènsules decorades amb caps d'angelets. Al terç oriental de la nau s'hi alça un cor.
-
1705
La capella del Sant Crist
El rector Diego Ortiz obté llicència per fer una capella dedicada al Sant Crist a la façana de migdia, tapiant dues arcades del pòrtic. Són del mateix moment un cor nou, tres ossaris, la pila baptismal damunt un podi i el primer paviment de rajoles.
-
segle XIX
L'últim estat
La sagristia, un cos quadrangular adossat a l'angle sud-est amb un ossari a sota, havia inutilitzat el pas cap a la cova. Aquesta és la planta del santuari abans que els fets del 1828 i del 1892 deixessin la parròquia suprimida.
La capella del 1378 va ser fundada per Ramon Mascaró, canonge de Barcelona i rector de Sant Joan de Mora, al bisbat de Tortosa. Va designar patró del benefici l'hereu de la casa Mascaró de les Torres. La capella tenia volta d'aresta amb nervadures, un capitell troncopiramidal invertit i dues columnes poligonals. Per anivellar-ne el paviment amb el de la nau es va retallar la roca. Un fragment de ceràmica decorada en verd i manganès va aportar un element per a la datació arqueològica.
Entre les peces estudiades destaca un frontal de sarcòfag amb cinc arcuacions: quatre contenen un cérvol i la cinquena, a la dreta, un cérvol dins d'un escut. Aquest motiu correspon a l'emblema heràldic dels Cervelló, senyors del castell. Maria José Sureda, coautora de l'estudi documental, el va estudiar i el va datar entre la fi del segle XIII i l'inici del XIV. La recerca no n'ha pogut establir la ubicació actual.
L'excavació també va recuperar 138 monedes dels segles XIII al XX, dipositades al Gabinet Numismàtic de Catalunya. El conjunt inclou pugeses de Lleida, un ardit de la Seu d'Urgell i monedes de cinc i deu cèntims del període franquista. El seu estudi aporta informació sobre la circulació monetària al llarg de les diferents etapes d'ús del temple.
1400–1705
Les ampliacions i l’accés a la cova
Les reformes dels segles XV al XVIII van modificar les capelles, els espais de servei i la comunicació entre l'església i la cova.
A la primera meitat del segle XV es va construir un pòrtic paral·lel a la façana de migdia, amb arcs apuntats de grans dovelles de pedra tosca. Segons la interpretació arqueològica, formava el primer tram d'un pas que comunicava l'església amb el cambril de la Verge, situat a la cova natural sota l'absis.
La llegenda del pastor, la descripció de Castellanos i les restes del pas porticat mostren, des de perspectives diferents, la vinculació de la cova amb el culte a la Mare de Déu. La relació entre les diverses disposicions del cambril requereix, però, una lectura cronològica de les fonts.
El 1557 es va construir una segona capella al nord, de planta trapezial, amb volta d'aresta de rajola i nervadures sobre mènsules decorades amb figures d'àngels. També s'hi va disposar un cor elevat al terç de llevant de la nau. L'estudi arqueològic aporta una datació per a aquests elements, descrits posteriorment per l'arquitecte restaurador.
El 1584, el vicari general va autoritzar la construcció d'una sagristia: un cos quadrangular adossat a l'angle sud-est, amb un ossari a sota. L'obra va inutilitzar el pas porticat que comunicava el temple amb la cova.
El 1705, el rector Diego Ortiz va obtenir llicència per construir una capella dedicada al Sant Crist a la façana de migdia, aprofitant i tapiant dues arcades del pòrtic. A aquesta fase també s'atribueixen un cor nou, tres ossaris —un al centre del presbiteri—, l'elevació de la pila baptismal sobre un podi i el primer paviment de rajoles de tota l'església, aixecat durant l'excavació del 1985.
El mateix rector, citat com a Diego Hortiz en la documentació del plet, va promoure anys després la construcció d'una sepultura dins de l'església.
1722–1726
El litigi pel dret de sepultura
El rector Diego Hortiz va voler construir una sepultura per a ell i els seus successors dins de Santa Maria de Foix. Maria i Josep de Peguera i Aymerich, senyors del terme, s'hi van oposar perquè reivindicaven el dret exclusiu de la seva família a rebre sepultura al temple.
El plet es va iniciar el 3 d'agost de 1722. L'autoritat eclesiàstica de Barcelona va resoldre a favor del rector aquell octubre, però la cúria de Tarragona va revocar la decisió el 16 de desembre de 1726. La sentència ordenava retirar les rajoles de colors que delimitaven la sepultura i restituir el paviment.
El text descriu la sepultura senyorial com un sepulcre al paviment, amb les armes de la família i una cripta excavada a sota. Resta pendent determinar si se'n conserven vestigis i com els va afectar la restauració.
La documentació del litigi té un valor addicional: reprodueix partides d'enterrament de 1608 a 1659 consultades a l'arxiu parroquial per les parts. Hi consten els noms de Torrents, Jerònima, Rafecas i Gabriel Urgell, així com el de Pere Joan Vallès, rector des del 20 de novembre de 1659.
La destrucció dels llibres parroquials el 1936 dona un valor especial a aquestes transcripcions. L'imprès del plet conserva informació procedent de registres que ja no es poden consultar en la seva forma original.
1888–1890
Els testimonis de Gomis i Castellanos
Els relats de les visites de Cels Gomis, el 1888, i Josep Castellanos, el 1890, permeten reconstruir aspectes de la vida i del patrimoni del santuari anteriors a la destrucció del 1936.
Cels Gomis, enginyer de camins i folklorista, va trobar el rector a la sagristia després de missa. El descriu com un home d'edat avançada que vivia sol i es mostrava desconfiat arran d'un robatori anterior. Quan li va demanar per la història de la Mare de Déu, el rector va respondre: «La història són los goigs.»
El testimoni de Gomis descriu les condicions de vida del rector quatre anys abans del seu assassinat, el 1892.
Josep Castellanos va visitar el santuari el 1890, a les quatre de la matinada, acompanyat de l'hereu de Can Fanas. Va descriure el retaule de l'altar major, que qualificava d'«antiquíssim i notable»; les imatges del Roser, de Sant Jaume a cavall i de l'Arcàngel Miquel als altars laterals; dos quadres, un de Sant Joan Baptista i un altre de l'Arcàngel Miquel soterrant el Diable a l'Infern; i un quadre cal·ligrafiat sobre la institució del Rosari, fet a Barcelona al segle XVII.
Aquests elements es van perdre el 1936. La descripció de Castellanos constitueix un testimoni escrit del patrimoni desaparegut.
1892–1896
L’assassinat del rector i el trasllat de la parròquia
Les fonts documenten diversos episodis de violència al santuari durant el segle XIX. El 1828 es van produir robatoris a l'església i a la rectoria. El relat de Gomis del 1888 recull un altre robatori patit pel rector.
L'article Santa María de Foix. Estadística funesta, publicat a El Labriego de Vilafranca el gener del 1896, presenta una relació dels rectors del segle XIX i dels episodis de violència que els afectaren. És un relat retrospectiu de premsa, que cal distingir de la documentació judicial dels fets.
Episodis recollits per El Labriego el 1896
fins cap al 1815 · Josep Serrador
Saqueig de l'església per una quadrilla de bandolers la nit de Tots Sants, després de la Guerra del Francès
1815-1840 · Feliu Savall
Assalt pel campanar el 1832 i tall de les cordes de les campanes per impedir l'avís al sometent. Afusellament del rector el 1840
1840-1867 · Francesc Vidal
Assalt la vigília de Tots Sants del 1844: un grup que simulava un pelegrinatge lliga i emmordassa el rector al peu de l'altar
1867-1892 · Josep Pallarols
Robatoris el 1873, el 1875 i el 1877. El 1890 es localitza el cos de la criada, degollada, dins del pou
L'article relaciona episodis de violència amb quatre rectorats successius. L'aïllament del santuari, a mitja hora del poble segons les fonts de l'època, és un element rellevant per estudiar les condicions de seguretat de la parròquia.
Segons el mateix article, Pallarols havia començat a reunir fons per construir una església i una rectoria en un indret menys exposat, mantenint el santuari com a lloc de romeria anual. Hauria anunciat el projecte als feligresos el dia de Pentecosta. El diari suggereix una relació entre aquesta iniciativa i l'assassinat, però no n'aporta cap prova:
Sus santas palabras fueron quizás su sentencia de muerte. Dos meses después, en 6 de agosto de 1892, unos malvados le asesinaban villanamente.
El rector va ser assassinat el dissabte 6 d'agost de 1892, dia de Sant Salvador. Segons les cròniques del judici, els assaltants havien sortit del Vendrell a mitjanit. El jutge municipal Sebastià Güell va situar el crim entre les cinc i les sis del matí. Els feligresos van trobar el cos l'endemà, diumenge 7 d'agost, data que recullen els catàlegs consultats.
El rector tenia 72 anys, vivia sol i exercia a Foix des del 1867. Les notícies de l'agost del 1892 recullen les grafies Josep Payerols i Junyent i Pallerols; el 1896, la premsa de Vilafranca utilitza Pallarols. Les variants s'han de tenir en compte en la cerca documental, sense atribuir-ne l'origen a una causa que les fonts no permeten establir.
Després de l'assassinat, les funcions parroquials es van traslladar a l'església del nucli de població. El temple del turó va continuar com a santuari.
El judici es va celebrar amb jurat a l'Audiència de Barcelona el desembre del 1894 i va concloure amb cinc condemnes a mort. Un dels condemnats va ser indultat. Els altres quatre van ser executats a garrot vil a Vilafranca del Penedès el 21 de gener de 1896, davant d'unes vint mil persones segons les cròniques. Va ser la darrera execució pública de la vila.
El fons parroquial de l'Arxiu Diocesà de Barcelona conserva dues peticions d'indult: una carta adreçada al bisbat i un esborrany del 1896 dirigit al president del Consell de ministres. Aquests documents testimonien les gestions per obtenir el perdó dels condemnats.
La premsa de l'època assenyalava: «En el espacio de 54 años, dos han sido los párrocos asesinados en dicho templo.» La referència anterior correspon a Feliu Savall, afusellat prop del santuari per una partida de miquelets.
1936–1944
L’incendi de 1936 i la pèrdua del patrimoni
El 22 de juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, es van produir incendis i destruccions a les tres esglésies del terme.
La resposta municipal del 24 de març de 1941, incorporada a la Causa General, descriu les pèrdues. Segons l'informe, als dos temples del pla es va cremar el contingut al carrer i els edificis es van conservar. Les pèrdues d'imatges, altars i ornaments es valoraven en 60.000 pessetes a la parroquial i en 10.000 a la parròquia de Foix. Pel que fa al santuari, l'alcalde el descrivia com completament destrossat per l'incendi i afirmava que no en podia calcular el valor.
La destrucció va afectar els llibres parroquials del municipi i va interrompre la conservació de les sèries de baptismes i matrimonis anteriors a la guerra. També va desaparèixer la talla de la Mare de Déu de Foix.
Ella es de madera, está sentada, y tiene la mano drecha larga y llana. La vasquiña de color azul, y el manto dorado. Es morena, y tiene de largo dos palmos, y medio.
Descripció de Narcís Camós, publicada el 1657. El 1890, Castellanos va estimar l'alçada de la talla en un metre, una mesura que difereix de la de Camós. La imatge va desaparèixer el 22 de juliol de 1936.
El Catàleg Monumental del SCCM conserva fotografies de la talla antiga de front i de perfil. Són reproduccions de fotografies anteriors, incorporades al fons el novembre de 1977. Permeten estudiar-ne la forma i l’estat de conservació abans de la desaparició.
Colorització orientativa basada en la descripció de Camós del 1657. Els originals, sense retocs, es poden consultar en ampliar cada fotografia.
La imatge vestida
Una reproducció del fons família Cuyàs, conservada a l’ICGC, mostra la Mare de Déu amb els vestits de culte. El mantell florejat, el vel, les corones i el resplendor transformen la silueta de la talla, de la qual resten visibles els rostres i una mà.
El blau i el daurat descrits per Camós el 1657 corresponen a la policromia de la talla; no permeten establir els colors dels teixits d’aquesta fotografia posterior. El visor ofereix una colorització orientativa al costat de l’original.
El 1944, el jutjat de Vilafranca va demanar informació per aclarir els fets i identificar-ne els responsables. En la diligència del 16 d'octubre, signada pel secretari Lluís Morgades davant del jutge municipal Elies Rafecas, es feia constar que no s'havia localitzat cap persona que en pogués donar detalls. El document atribuïa els fets a gent forastera, sense identificar-la.
Aquesta diligència no permet establir l'autoria dels fets. Com la resta de la Causa General, s'ha de llegir en el context de la investigació impulsada per les autoritats franquistes, distingint les descripcions de danys de les atribucions de responsabilitat.
1978–1988
La restauració i els orígens d’Amics de Foix
El 1978, un grup de veïns va impulsar la recuperació del santuari, que es trobava en un estat avançat de degradació. Aquesta iniciativa va donar origen a Amics de Foix.
Abans de les obres, la feina del poble
Abans d'aconseguir la intervenció de la Diputació, els joves del poble van ajudar a mantenir el santuari dempeus amb els mitjans que tenien. Segons el testimoni oral recollit, van aixecar bastides, van retirar les restes dels murs caiguts que dificultaven l'accés i van fer els arranjaments que van poder.
Les fotografies de Jordi Valls i Pedrol, datades pel catàleg de l'ACAP el 10 de març de 1979, documenten aquesta feina entre la runa i la vegetació. Al costat de les escales, un cartell expressava el propòsit de la recuperació: «De les runes fem-ne un palau».
El mateix testimoni recorda que hi van posar una porta procedent de Cal Pauguit, que permetia tancar l'església amb un cadenat. A l'interior hi van instal·lar una marededéu provisional amb espelmes. Les fotografies del fons Romànic del Penedès mostren l'accés condicionat i aquella imatge, diferent de la talla antiga destruïda el 1936 i de la reproducció posterior d'Emili Colom. El reportatge no té data al catàleg; la comparació amb les fotos del SCCM el situa, com a hipòtesi, entre el 1978 i el 1981.
La restauració de la Diputació
La memòria del SPAL data el projecte del novembre de 1981 i situa les obres entre el 1981 i el 1987, sota la direcció de Rafael Vila i Rodríguez, arquitecte del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. La documentació fotogràfica mostra la pèrdua de part del campanar, la degradació dels annexos i el deteriorament dels espais interiors. Memòria del SPAL, p. 129–132 ↗
L'excavació del 1985 va formar part del projecte de restauració. L'aixecament del paviment de rajoles atribuït al 1705 va permetre estudiar el subsòl i documentar la successió de fases constructives. Els resultats constitueixen una de les bases d'aquesta investigació.
La restauració perseguia dos objectius: consolidar el conjunt i facilitar la lectura de la seva evolució històrica. Quan no es coneixia amb certesa la forma o la posició d'un element, es van emprar materials i solucions diferenciats per fer recognoscible la intervenció contemporània.
La torre mirador, construïda sobre les restes de l'antiga masoveria, correspon a aquesta intervenció. També els tons rosats dels estucs i paviments formen part del projecte, inspirats en les restes d'arrebossat rosa localitzades durant les obres.
El 20 d’abril de 1987 es va celebrar la restauració. L’opuscle de l’acte indicava que encara es preveia completar treballs aquell estiu. La memòria documenta també la nova talla d’Emili Colom, acabada el 1987; les fotografies de 1988 i 1989 mostren el conjunt després de la intervenció. Opuscle de la celebració ↗
Explora l’arxiu de la restauració 10 fotografies · 1975–1989
Arxiu fotogràfic
Abans, durant i després de les obres
Les fotografies documenten què es conservava, què es va recuperar i quins elements es van incorporar. Obriu-les per veure’n el detall, la data i la procedència.
Llegir l’arquitectura
El projecte de restauració
L’axonometria de Tetsuo Sato permet entendre el conjunt en perspectiva: el temple, els accessos, les terrasses i la torre mirador. Les seccions completen la lectura dels espais i de l’escala.
Qüestions pendents de recerca
La investigació manté obertes les qüestions següents. Per avançar-hi cal consultar documentació, contrastar testimonis i comprovar la conservació d'alguns elements al lloc.
- Document de 1067. Consultar l'edició identificada i verificar la referència al castell de Foix.
- Document de 1185. Consultar el testament citat com a primera menció de Torrelles, identificat com a document 1160 del volum III del Cartulari de Sant Cugat.
- Inscripció «Ex-voto 1707». Documentar-ne l'estat actual. La fotografia de l'IPAC reproduïda en aquest article en confirma la conservació el gener de 2006, al llindar on Castellanos la va descriure el 1890.
- Taula de pedra del turó de llevant. Localitzar l'element descrit a uns 150 metres del santuari, des d'on el rector beneïa el terme per Sant Pere Màrtir, i recollir-ne possibles testimonis.
- Sepulcre dels barons i cripta. Contrastar amb l’expedient d’excavació la sepultura col·lectiva al peu de l’altar major documentada per la memòria del SPAL, i precisar-ne la relació amb els enterraments dels Peguera.
- Quadre de les indulgències. Localitzar fotografies anteriors al 1936 que permetin reconstruir-ne el text.
- Documentació de la restauració. Localitzar l'expedient complet de la recerca històrica i arqueològica al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, per ampliar la informació dels estudis publicats.
Fonts documentals i bibliografia
- 1262 · Biblioteca de Catalunya, pergamí 524, registre 22739. Testament de Guillem de Cervelló
- 1303 · Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. I/1, folis 17, 24v i 25
- 1530 · Biblioteca de Catalunya, pergamí 591, registre 25547. Definició feta a Torrelles
- 1657 · Narcís Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona
- 1726 · Sentència de la Cúria Metropolitana de Tarragona. Col·legi de l'Advocacia de Barcelona
- 1779 a 1969 · Arxiu Diocesà de Barcelona, Parròquia de Torrelles de Foix, fons núm. 751
- 1888 · Cels Gomis, Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, pàgines 266 a 281
- 1890 · Josep Castellanos, Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, pàgines 180 a 187
- cap al 1910 · Geografia General de Catalunya, Província de Barcelona, article de Cels Gomis
- 1940 a 1944 · Archivo Histórico Nacional, Causa General, FC-CAUSA_GENERAL, 1602, exp. 17
- 1988 · Rafael Vila i Rodríguez, La restauració de les esglésies de Santa Maria de Foix i Sant Marçal de Terrassola
- 1992 · Catalunya Romànica, volum del Penedès, Enciclopèdia Catalana
- Memòria del SPAL · Santuari de la Mare de Déu de Foix, p. 129–141. Fotografies, axonometria i seccions
- 1987 · Celebració de la restauració del santuari, 20 d’abril
- Arxiu General de la Diputació de Barcelona · Catàleg Monumental del SCCM
Investigació d'Amics de Foix, arxiu històric de Torrelles de Foix. Les referències permeten consultar les fonts i resseguir les interpretacions. Comuniqueu-nos qualsevol correcció o aportació documental.