Investigació
La història del santuari de Foix
Del castell documentat el 984 a la restauració del segle XX, el santuari de Santa Maria de Foix conserva les traces de més de mil anys d'història. Aquesta investigació en ressegueix l'evolució a través de documents, estudis arqueològics i testimonis, i distingeix els fets documentats de les tradicions i les qüestions encara obertes.
Dalt d'un turó de Torrelles hi ha el santuari de Santa Maria de Foix. Aquesta és la seva història en poques paraules: una llegenda, un castell, un crim, un incendi i un poble que el va tornar a aixecar.
2025 28 referències 65 citacions
tradició local Llegenda
La cova i la llegenda del pastorLa llegenda del pastor
Diu la llegenda que un pastor va trobar una imatge de la Mare de Déu a la cova que hi ha sota l'església. Se la va endur, però quan arribava on avui hi ha l'ermita del camí, la imatge desapareixia i tornava a ser a la cova. Després de tres vegades, ho va explicar al batlle i es va decidir construir-hi una església.
És una tradició antiga: ja surt en un document del 1726, i els goigs l'expliquen en vers. Però és una llegenda, i no diu quan es va fer de debò la primera església.
La tradició local situa l'origen del santuari en la cova que hi ha sota l'església.
La llegenda de la troballa de la Mare de Déu vincula aquest espai amb la fundació del temple. És un testimoni de la devoció al lloc, però no permet establir quan es va construir la primera església.
Cels Gomis va recollir aquesta narració el 1888: un pastor va trobar la imatge de la Verge a la cova i se la va endur dins del sarró. En arribar al lloc on hi ha l'ermita del camí, la imatge va desaparèixer i va reaparèixer a la cova. Segons el relat, el fet es va repetir tres vegades. Després de comunicar-ho al batlle, es va decidir construir-hi l'església.
La narració associa l'ermita del camí amb el lloc on desapareixia la imatge. L'agost de 1889, Josep Castellanos hi va descriure la inscripció «Ex-voto 1707» al llindar de la porta, amb l'escut del poble al damunt. També recull que la processó de Pasqua s'hi aturava a resar una salve.
Castellanos també va descriure una ampla arcada sobre la cova que sostenia el cambril de la Verge i dues petites naus afegides a l'església. Aquesta disposició situava la imatge just damunt de la cavitat.
La llegenda ja apareix en una sentència de la cúria de Tarragona del 1726, que atribueix la construcció del temple al miracle de la Verge davant d'un pastor: ob insigne Miraculum, quod Beata Virgo à quodam Devoto Pastore. El passatge documenta la presència d'aquesta tradició en un text eclesiàstic anterior als relats excursionistes del segle XIX.
segle II aC
Els vestigis d’època ibèricaAbans de l'església, els ibers
Molt abans que hi hagués cap església, al turó ja hi havia gent. Les excavacions del 1985 hi van trobar ceràmica ibèrica, de fa més de dos mil anys, i al peu del turó hi van localitzar un forn de terrissa de la mateixa època.
Les restes arqueològiques situen la presència humana al turó en època ibèrica, molt abans de les primeres referències documentals al castell i a l'església.
La intervenció arqueològica del 1985 va localitzar ceràmica ibèrica al turó i als rebliments utilitzats per anivellar el terreny durant la construcció de l'església. Es tracta, en aquest darrer cas, de materials antics incorporats a capes posteriors. Al peu del vessant de ponent es va identificar un forn de terrissa, mentre que la prospecció del Pla de les Torres va aportar materials de la mateixa època.
Cap al 1910, Cels Gomis ja havia descrit a la Geografia General de Catalunya la descoberta, al terme de Torrelles, d'un forn amb terrissa campaniana, saguntina i ibèrica pintada, així com de sepultures cobertes amb teules planes romanes. No es pot determinar si es tracta del mateix forn: Gomis no en precisa la ubicació i l'estudi arqueològic no esmenta aquesta notícia.
607 o 608 Sense confirmar
Les indulgències atribuïdes al segle VIIUna data que no es pot demostrar
Un llibre del 1657 assegura que l'església ja existia l'any 607, quan un papa li hauria concedit indulgències, uns perdons especials per als fidels. Un quadre que penjava al santuari parlava del 608.
Serien dates antiquíssimes, però cap document de l'època no les confirma. El quadre, a més, es va cremar el 1936.
Les dates més antigues atribuïdes al temple provenen de testimonis molt posteriors als fets que descriuen. Per valorar-les, cal distingir la data de la notícia de la data del document que la transmet.
A Jardín de María, publicat el 1657, el dominic Narcís Camós recull una notícia segons la qual el temple ja existia l'any 607, quan hauria rebut indulgències del papa Bonifaci IV.
L'agost de 1889, Josep Castellanos va descriure un quadre manuscrit en català exposat al santuari que enumerava les indulgències concedides al temple. Hi va llegir la data del 608. El quadre podria estar relacionat amb la notícia recollida per Camós, però aquesta relació no està documentada.
Una notícia amb dues datacions
1657 · Narcís Camós
desde los años seys cientos, y siete
1889 · transcripció de Castellanos
ja l'any 608 fou concedida la primera indulgència
La data del 608 és compatible amb el pontificat de Bonifaci IV (608–615); la del 607 no ho és. Aquesta coincidència, però, no acredita la concessió de la indulgència. El testimoni de Castellanos remet a un quadre exposat al temple, sense aportar el document pontifici original.
La concessió d'indulgències al segle VII no queda acreditada per les fonts consultades. No s'ha establert la data de redacció del quadre ni l'origen de les notícies que aplegava. Cal tractar-lo com un testimoni de la tradició del santuari, pendent de contrast documental.
L'estudi documental associat a l'excavació del 1985 recull dues notícies més: una reedificació de l'església l'any 703 i el lliurament d'un temple a la canongia de Santa Maria de Foix el 1010. Els autors assenyalen que l'arqueologia no permet confirmar aquestes dades, atès el mal estat de les estructures més antigues. La verificació requereix localitzar els documents en què es basen.
S'han revisat els registres publicats de Climent IV (1265–1268) i Bonifaci VIII (1294–1303), perquè el pontificat de Climent IV coincideix amb les obres documentades a Foix el 1263 i el 1267. No hi ha cap indulgència per a Santa Maria de Foix, ni per a cap altra església del bisbat de Barcelona.
un quadre manuscrit en català, explicatiu de totes les indulgències que pontífexs i prelats de l'Església concediren als fidels de la parròquia
Així el va descriure Josep Castellanos l'agost de 1889. El quadre i l'arxiu del temple van cremar el 22 de juliol de 1936.
No se n'ha localitzat cap fotografia. Una imatge anterior al 1936 podria ajudar a reconstruir-ne el contingut.
984–1198
El castell i les primeres referències documentalsPrimer hi va haver un castell
El document més antic que coneixem on surt Foix és de l'any 984. Per marcar el límit d'unes terres, esmenta «el terme del castell de Foix». Dalt del turó, doncs, ja hi havia un castell, tot i que no sabem quan es va construir.
Un testament del 1198 va deixar encarregat construir-hi una església en honor de Déu i de la Verge Maria. Els murs baixos que encara es veuen sota el santuari són el que queda del castell.
La referència documental més antiga a Foix identificada en aquesta recerca correspon al castell i al seu terme.
El 9 de desembre del 984, Sendred, de la casa de Gurb, va donar a l'església de Sant Pere de Vic la meitat d'un alou al comtat de Barcelona que incloïa el castell de Font-rubí i les torres de Murrocurto i de Guardiola. En descriure'n els límits, el document situa a ponent el terme del castell de Fodex.
El topònim Fodex correspon a Foix. El castell hi figura com a límit dels béns donats, no com a objecte de la donació.
L'índex antic del calaix, fet el 1812, en fa un resum en català i hi afegeix un detall que el resum de l'edició no dona: si Sendred moria sense fills, la donació s'estenia a la resta dels seus alous, al comtat de Barcelona i al Vallès, a la Marca, al comtat de Manresa i al de Vic.
Una referència del 1067 torna a situar el castell de Foix com a límit d'un altre terme, el de Pontons, en una venda de Bernat Oleguer al comte de Barcelona. La notícia es coneix per la bibliografia; la consulta directa de l'edició del document continua pendent.
La menció del 984 permet establir que el castell ja era una referència territorial amb terme propi. Documenta la seva existència en aquella data, però no permet precisar quan es va construir.
La referència del 984 es va localitzar a partir de la tesi doctoral de Marçal Díaz Ros (2024) i es va contrastar amb l'edició de la Catalunya Carolíngia. Segons l'índex del volum, és l'única menció de Foix que hi consta.
L'excavació del 1985 va identificar sota l'església restes d'un edifici rectangular anterior, de dimensions properes a la nau actual, però més reduïdes. Se'n conserva la fonamentació del mur sud, mentre que el mur nord no es va poder documentar. El terra era de roca natural retallada i regularitzada, i l'accés se situava a ponent.
Els arqueòlegs plantegen que, si aquest edifici va tenir una funció militar, caldria relacionar-lo amb el castell de Foix. És una hipòtesi sobre l'ús de les estructures anteriors al temple, que no permet identificar-les amb certesa com a part de la fortalesa.
El testament de Guillem de la Granada, del 1198, conté llegats perquè els marmessors edifiquin una església en honor de Déu i de la Verge Maria. El 1263 es documenta la decisió d'ampliar el temple.
La configuració del turó ajuda a entendre el caràcter defensiu del conjunt. Situat a 661 metres d'altitud, s'organitza en tres terrasses sostingudes per murs de contenció. L'estudi arqueològic descriu, a la terrassa inferior, un pany de muralla i la porta del recinte amb arc de mig punt; al costat, les restes d'un edifici quadrat de tres pisos destinat a dependències. A ponent hi havia una torre més antiga, mentre que l'espadat protegia el costat nord.
Entre l'abandó de la vil·la romana de la Verna, al segle V, i la referència del 984, la recerca no ha localitzat documentació escrita del terme. El buidatge del tom I del Cartulari de Sant Cugat, que arriba fins al 999, no ha permès identificar-hi topònims locals. Els toms II i III també s'han buidat, però el document 1160, datat el 1185 i citat com a primera menció del nom de Torrelles, cau en unes pàgines que falten a la còpia que tenim. Se n'ha demanat reproducció a la Biblioteca de Catalunya.
Dos documents relacionen Foix amb la família Cervelló. En el testament del 3 de maig de 1262, Guillem de Cervelló disposa que els castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Miralles i Santa Perpètua revertiran a l'hospital. El 1303, l'encapçalament de la visita pastoral a Vilademàger diu que el bisbe de Barcelona hi va ser convidat per Guerau de Cervelló «apud Torrelles».
El 2 de maig de 1388, el rei Joan I i la reina Violant van vendre el castell, la vila i el terme a Bernat de Pinós, doctor en lleis i ciutadà de Barcelona. Tres segles després, aquest document es va utilitzar per fonamentar la reclamació senyorial del dret exclusiu de caça i pesca al terme.
1303
La visita pastoral de Ponç de GualbaLa visita del bisbe
El juliol de 1303, el bisbe de Barcelona va visitar la parròquia. Va reunir els veïns a Torrelles i va enviar un canonge a veure l'església del turó. La visita va deixar per escrit els noms dels qui hi van declarar: és la llista de veïns més antiga que s'ha trobat.
També hi van quedar escrites les faltes del rector, Jaume Torra. Tenia dos fills amb una dona de Vilademàger i deixava diners amb interès. Ho va reconèixer i es va comprometre a pagar vint sous per a les obres de l'església.
El 20 de juliol de 1303, el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba va visitar la parròquia de Foix. Va convocar els parroquians al lloc de Torroeles, el nucli de Torrelles, i va enviar un canonge a inspeccionar l'església del turó.
La convocatòria mostra que el nucli de Torrelles ja actuava com a lloc de reunió dels parroquians, malgrat que la seu parroquial continuava al turó de Foix.
El document identifica els testimonis que van declarar sota jurament: Ferrer i Bernat ça Val, Ramon de Muntanyana dit Cavaler, Guillem Malet i Arnau Poculul. És la relació de parroquians més antiga localitzada en aquesta recerca.
La visita recull acusacions contra el rector Jaume Torra: mantenir una relació amb una dona de Vilademàger, amb qui tenia dos fills de cinc i sis anys; haver fet tonsurar fraudulentament un fill, és a dir, iniciar-lo en l'estat clerical; i prestar diners amb interès. El registre consigna el reconeixement dels fets i el compromís d'aportar vint sous a les obres de l'església.
1330
La construcció del temple i la consagració de 1330L'església que encara veiem
Al segle XIII l'església es va refer, més gran i amb murs més sòlids, i el 21 de desembre de 1330 es va consagrar amb tres altars. L'estructura que veiem avui ve d'aquells anys.
El 1985, durant la restauració, els arqueòlegs van excavar sota el terra. Hi van poder llegir com havia crescut l'edifici, fase rere fase, i hi van recuperar 138 monedes, des de l'edat mitjana fins al segle XX.
La data d'una moneda no és sempre la de l'obra: una peça antiga pot acabar en un rebliment més recent. A la cripta hi havia monedes de deu i cinquanta cèntims, en un nivell molt remogut que l'estudi situa a partir de 1966. Això no data la cripta ni els enterraments.
Les fonts recullen la decisió d'ampliar l'església i fer-hi un retaule nou el 1263, i l'ampliació de la cambra de la Mare de Déu el 1267, amb llicència del bisbe Arnau de Gurb. L'acta transcrita per Camós situa la consagració del temple el 21 de desembre de 1330.
L'estudi arqueològic situa a la segona meitat del segle XIII la substitució de l'edifici anterior per un temple rectangular, amb murs més sòlids assentats sobre la roca i paviment de calç. A l'interior hi havia arcs formers apuntats i una volta de lloses de calcària col·locades de cantell, reforçada al centre per un arc faixó. La coberta era de teula àrab, a dues aigües.
Obres de 1263 i consagració de 1330
Datació recollida en altres publicacions
Consagració de l'església el 1263
1657 · acta transcrita per Camós
m.CCCXXX
La transcripció de l'acta indica l'any 1330, expressat amb les xifres romanes m.CCCXXX. La data correspon al pontificat barceloní de Ponç de Gualba (1303–1334). El 1263 fa referència a la decisió d'emprendre obres, un fet diferent de la consagració.
Segons l'estudi de Fierro i Solé, la consagració va ser oficiada per Pere, bisbe de Santa Justa, a Sardenya, per delegació del bisbe de Barcelona. L'acta esmenta tres altars, dedicats a la Verge, a sant Miquel i a sant Macari.
La presència d'altars dedicats a sant Macari i a sant Miquel aporta context a una figura de la clau de volta que l'arquitecte restaurador va relacionar amb un d'aquests dos sants. Per si sola, però, no permet identificar-la amb certesa.
A aquesta fase correspon l'estructura bàsica del temple conservat. El mur de llevant va ser substituït per una capçalera poligonal. La volta estrellada del presbiteri presenta nervadures gruixudes i motllures que els arqueòlegs descriuen com a «extraordinàriament tosques i senzilles»; la clau representa la patrona del santuari. També s'atribueix a aquesta fase la porta de migdia, amb arc de mig punt i grans dovelles.
L'arquitecte restaurador Rafael Vila i Rodríguez va descriure una nau de 14,90 metres de llarg, 5,90 d'ample i 7 d'alt, coberta amb una volta de canó de punt d'ametlla, de concepció romànica. L'absis és semidecagonal, inscrit en un cercle de 3,20 metres de radi. Al mur de ponent se situen la rosassa i el campanar d'espadanya de quatre arcs.
Vila va identificar un sistema de proporcions basat en la cana destre i en la raó 3/2, que va relacionar amb procediments constructius emprats a Catalunya entre els segles X i XII. Segons la seva anàlisi, la nau segueix aquest sistema, mentre que les capelles del nord presenten un gruix de mur diferent i l'absis és posterior als murs de la nau.
Aquesta lectura arquitectònica permet proposar una seqüència relativa de construcció: la nau precedeix l'absis i les capelles afegides. No estableix, per si mateixa, una data concreta per a cada element.
L'excavació del 1985, dirigida per Javier Fierro i Xavier Solé en el marc de la restauració, va permetre estudiar les estructures sota el paviment. Els arqueòlegs hi van identificar deu fases constructives. Les dues primeres (el poblat ibèric i les notícies documentals anteriors al segle XI) no deixen planta; les vuit restants són aquestes.
-
segle XI
El primer edifici
Edifici rectangular anterior al temple actual, de dimensions més reduïdes. Se'n coneix la fonamentació del mur sud; el mur nord no es va poder documentar. El terra era de roca retallada i regularitzada, amb accés per ponent.
-
segles XII i XIII
La nau medieval
Un temple nou substitueix l'anterior, amb murs assentats sobre la roca, paviment de calç, arcs apuntats i una volta de lloses col·locades de cantell. Les fonts documenten la decisió d'ampliar l'església el 1263.
-
1320–1330
La capçalera poligonal
El mur de llevant se substitueix per l'absis poligonal. Aquesta fase configura l'estructura bàsica del temple conservat i la porta de migdia. L'acta de consagració esmenta els altars de la Verge, sant Miquel i sant Macari.
-
1378
La capella del nord
Capella quadrangular fundada per Ramon Mascaró, canonge de Barcelona, sota l'advocació de sant Nicolau i santa Maria. La roca es va retallar per situar el paviment al mateix nivell que el de la nau.
-
segle XV
El pòrtic de migdia
Un pòrtic paral·lel a la façana sud, amb arcs apuntats de dovelles de pedra tosca. Era el primer tram del pas que comunicava l'església amb el cambril de la Verge, en una cova natural sota l'absis.
-
segle XVII
La segona capella del nord
El 1557 s'obre una segona capella al mur septentrional, de planta trapezial, amb volta d'aresta de rajola i mènsules decorades amb caps d'angelets. Al terç oriental de la nau s'hi alça un cor.
-
1705
La capella del Sant Crist
El rector Diego Ortiz obté llicència per fer una capella dedicada al Sant Crist a la façana de migdia, tapiant dues arcades del pòrtic. Són del mateix moment un cor nou, tres ossaris, la pila baptismal damunt un podi i el primer paviment de rajoles.
-
segle XIX
L'últim estat
La sagristia, un cos quadrangular adossat a l'angle sud-est amb un ossari a sota, havia inutilitzat el pas cap a la cova. Aquesta és la planta del santuari abans que els fets del 1828 i del 1892 deixessin la parròquia suprimida.
La capella del 1378 va ser fundada per Ramon Mascaró, canonge de Barcelona i rector de Sant Joan de Mora, al bisbat de Tortosa. Va designar patró del benefici l'hereu de la casa Mascaró de les Torres. La capella tenia volta d'aresta amb nervadures, un capitell troncopiramidal invertit i dues columnes poligonals. Per anivellar-ne el paviment amb el de la nau es va retallar la roca. Un fragment de ceràmica decorada en verd i manganès va aportar un element per a la datació arqueològica.
Entre les peces estudiades destaca un frontal de sarcòfag amb cinc arcuacions: les quatre dels extrems tenen un cérvol, el de la dreta dins d'un escut, i la central un arc apuntat amb una finestra bífora. Aquest motiu correspon a l'emblema heràldic dels Cervelló, senyors del castell. Maria José Sureda, coautora de l'estudi documental, el va estudiar i el va datar entre la fi del segle XIII i l'inici del XIV. La recerca no n'ha pogut establir la ubicació actual.
Les monedes i els estrats
L'excavació també va recuperar 138 monedes dels segles XIII al XX, dipositades al Gabinet Numismàtic de Catalunya. El conjunt inclou pugeses de Lleida, un ardit de la Seu d'Urgell i monedes de deu i cinquanta cèntims del període franquista. Maria Clua les va estudiar el 1993 i en va ampliar l'estudi a la tesi del 1999 i al llibre del 2002.
Les monedes ajuden a llegir les fases de l'edifici quan es coneix l'estrat on van aparèixer. A la unitat estratigràfica 151, que Clua relaciona amb la construcció de l'absis poligonal, hi havia un òbol de Jaume I i un diner de Jaume II. Concorden amb la fase de 1320 a 1330 que proposa l'autora, però no permeten decidir per si soles l'any exacte de la consagració.
Una moneda antiga també pot aparèixer en un rebliment posterior. És el cas d'un quart de croat de Ferran II, del període 1479–1516, trobat a la UE 110, una rasa de la nau reblerta a partir de la segona meitat del segle XVII. A la sagristia, el rebliment de la UE 2044 contenia cinc ardits de l'arxiduc Carles, que Clua situa en un context de mitjan segle XVIII. La coincidència amb l'austriacisme dels Peguera ajuda a entendre l'època, però no demostra que les peces fossin seves ni que constituïssin una ofrena.
A la cripta central del presbiteri, la UE 76 era un nivell molt remogut, amb guix, morter i fusta. Els inventaris publicats hi registren deu cèntims de 1945 i cinquanta cèntims de 1966. La peça més recent situa aquest nivell a partir de 1966: no data la construcció de la cripta ni els enterraments. Per relacionar amb precisió aquests estrats amb la sepultura dels Peguera encara cal contrastar la planta i la documentació de l'excavació.
1400–1705
Les ampliacions i l’accés a la covaCapelles noves i un pas cap a la cova
Entre el segle XV i el XVIII l'església va anar creixent: capelles noves, un cor, una sagristia. Al segle XV s'hi va fer un porxo que, segons els arqueòlegs, era el primer tram d'un pas cap a la cova, on hi havia la cambra de la Mare de Déu. El 1584, una sagristia nova el va deixar inútil.
Les reformes dels segles XV al XVIII van modificar les capelles, els espais de servei i la comunicació entre l'església i la cova.
A la primera meitat del segle XV es va construir un pòrtic paral·lel a la façana de migdia, amb arcs apuntats de grans dovelles de pedra tosca. Segons la interpretació arqueològica, formava el primer tram d'un pas que comunicava l'església amb el cambril de la Verge, situat a la cova natural sota l'absis.
La llegenda del pastor, la descripció de Castellanos i les restes del pas porticat mostren, des de perspectives diferents, la vinculació de la cova amb el culte a la Mare de Déu. La relació entre les diverses disposicions del cambril requereix, però, una lectura cronològica de les fonts. El 1767, el senyor del terme encara hi volia fer un cambril nou.
El 1557 es va construir una segona capella al nord, de planta trapezial, amb volta d'aresta de rajola i nervadures sobre mènsules decorades amb figures d'àngels. També s'hi va disposar un cor elevat al terç de llevant de la nau. L'estudi arqueològic aporta una datació per a aquests elements, descrits posteriorment per l'arquitecte restaurador.
El 1584, el vicari general va autoritzar la construcció d'una sagristia: un cos quadrangular adossat a l'angle sud-est, amb un ossari a sota. L'obra va inutilitzar el pas porticat que comunicava el temple amb la cova.
El 1705, el rector Diego Ortiz va obtenir llicència per construir una capella dedicada al Sant Crist a la façana de migdia, aprofitant i tapiant dues arcades del pòrtic. A aquesta fase també s'atribueixen un cor nou, tres ossaris (un al centre del presbiteri), l'elevació de la pila baptismal sobre un podi i el primer paviment de rajoles de tota l'església, aixecat durant l'excavació del 1985.
El mateix rector, citat com a Diego Hortiz en la documentació del plet, va promoure anys després la construcció d'una sepultura dins de l'església.
1722–1767
El litigi pel dret de sepulturaUna tomba i un plet
El 1722 el rector es va voler fer una tomba dins l'església. Els senyors del terme, els Peguera, s'hi van oposar: deien que només la seva família s'hi podia enterrar. Després de quatre anys de plet, el 1726 van guanyar els senyors.
Els papers del judici van copiar enterraments dels anys 1608 a 1659. Com que els llibres de la parròquia es van cremar el 1936, aquestes còpies són avui un dels pocs rastres que en queden.
El 1767, el senyor Ramon de Peguera encara demanava al testament ser enterrat a la tomba de la família, i manava fer un cambril nou per a la Mare de Déu. No sabem si es va fer.
El rector Diego Hortiz va voler construir una sepultura per a ell i els seus successors dins de Santa Maria de Foix. Maria i Josep de Peguera i Aymerich, senyors del terme, s'hi van oposar perquè reivindicaven el dret exclusiu de la seva família a rebre sepultura al temple.
El plet es va iniciar el 3 d'agost de 1722. L'autoritat eclesiàstica de Barcelona va resoldre a favor del rector aquell octubre, però la cúria de Tarragona va revocar la decisió el 16 de desembre de 1726. La sentència ordenava retirar les rajoles de colors que delimitaven la sepultura i restituir el paviment.
El text descriu la sepultura senyorial com un sepulcre al paviment, amb les armes de la família i una cripta excavada a sota. Resta pendent determinar si se'n conserven vestigis i com els va afectar la restauració.
La documentació del litigi té un valor addicional: reprodueix partides d'enterrament de 1608 a 1659 consultades a l'arxiu parroquial per les parts. Hi consten els noms de Torrents, Jerònima, Rafecas i Gabriel Urgell, així com el de Pere Joan Vallès, rector des del 20 de novembre de 1659.
La destrucció dels llibres parroquials el 1936 dona un valor especial a aquestes transcripcions. L'imprès del plet conserva informació procedent de registres que ja no es poden consultar en la seva forma original.
Quaranta anys després, el vas dels senyors encara es feia servir. El 21 de juny de 1767, malalt al llit, Ramon de Peguera, fill de Josep, fa testament a Barcelona i demana ser enterrat a Santa Maria de Foix, «en lo Vas de mos Pares, y Antecessors». Va morir el 15 de juliol, a Barcelona, i el document no diu on el van enterrar.
El mateix testament parla del cambril. Ramon tenia «intenció de fer» un cambril a l'església de Foix, i mana que, si no el fa ell, el faci el seu hereu, amb cent dobles velles, poc més o menys. El 1767, doncs, el cambril, o almenys un de nou, encara s'havia de fer, i el pagava la família dels senyors. No sabem si el fill el va fer.
cap al 1811–1814 Data sense confirmar
El santuari en un mapa militarUn mapa de militars
Un croquis militar del segle XIX, probablement de la Guerra del Francès, dibuixa el camí de Vilafranca a la Llacuna. Del santuari, que llavors era la parròquia, només diu que és dalt d'una altura i que el domina un turó veí. És el mapa més antic que tenim on es veu el terme de prop.
Un croquis militar manuscrit i acolorit dibuixa el camí de Vilafranca a la Llacuna, amb Sant Martí, Torrelles, Foix, Pontons, Marmellà i Fontrubí. No porta any. El segell amb les armes reials diu «1r Exército, Estado Mayor», i les distàncies són en toeses, una mesura antiga. Primer Exèrcit era el nom de l'exèrcit de Catalunya a partir del 1811, i per això el croquis és probablement de la Guerra del Francès. No és segur: el catàleg el data només al segle XIX.
El croquis no s'interessa pels pobles, sinó per les altures que els dominen. Del santuari, que llavors encara era la parròquia del terme, en diu una sola cosa: «La Parroquia de Foix situada sobre una altura está dominada por el cerro C». És a dir, al costat de l'església hi ha un turó més alt, marcat amb una C, i qui l'ocupés la tindria a sota. De Sant Martí diu el mateix amb l'altura A, i de Fontrubí, que queda «a tiro de fusil» de l'altura B.
És el mapa més antic que tenim on es veu el terme de prop: els altres que coneixem són del 1900 ençà. De què li va passar al santuari en acabar aquella guerra, en parla el capítol dels rectors: una nit de Tots Sants, una quadrilla va saquejar l'església.
1888–1889
Els testimonis de Gomis i CastellanosDos excursionistes ho apunten tot
El 1888 i el 1889 hi van pujar dos excursionistes, Cels Gomis i Josep Castellanos, i van escriure el que hi van veure. Gomis hi va trobar un rector gran que vivia sol i no es refiava de ningú. Quan li va preguntar per la història de la Mare de Déu, el rector li va respondre: «La història són los goigs.»
Castellanos va descriure el retaule, les imatges i els quadres de l'església. Tot allò es va perdre el 1936, i les seves notes en són un dels pocs testimonis.
Els relats de les visites de Cels Gomis, el 1888, i Josep Castellanos, el 1889, permeten reconstruir aspectes de la vida i del patrimoni del santuari anteriors a la destrucció del 1936.
Cels Gomis, enginyer de camins i folklorista, va trobar el rector a la sagristia després de missa. El descriu com un home d'edat avançada que vivia sol i es mostrava desconfiat arran d'un robatori anterior. Quan li va demanar per la història de la Mare de Déu, el rector va respondre: «La història són los goigs.»
El testimoni de Gomis descriu les condicions de vida del rector quatre anys abans del seu assassinat, el 1892.
Josep Castellanos va visitar el santuari el diumenge 18 d'agost de 1889, a les quatre de la matinada, acompanyat de l'hereu de Can Fanas. Va descriure el retaule de l'altar major, que qualificava d'«antiquíssim i notable»; les imatges del Roser, de Sant Jaume a cavall i de l'Arcàngel Miquel als altars laterals; dos quadres, un de Sant Joan Baptista i un altre de l'Arcàngel Miquel soterrant el Diable a l'Infern; i un quadre cal·ligrafiat sobre la institució del Rosari, fet a Barcelona al segle XVII.
Aquests elements es van perdre el 1936. La descripció de Castellanos constitueix un testimoni escrit del patrimoni desaparegut.
1892–1896
L’assassinat del rector i el trasllat de la parròquiaEl crim de 1892
Al segle XIX el santuari quedava lluny de tot, i el van assaltar diverses vegades. Segons un diari de l'època, el rector volia construir una església nova en un lloc menys exposat.
No la va arribar a veure. El 6 d'agost de 1892 el van matar uns assaltants que, segons les cròniques del judici, havien sortit del Vendrell a mitjanit. Tenia 72 anys i hi vivia sol. L'any següent, la parròquia es va traslladar a l'església nova del Terme, i el temple del turó va quedar com a santuari.
El judici va acabar amb cinc condemnes a mort. Quatre dels condemnats van ser executats a Vilafranca el 1896, davant d'unes vint mil persones, segons les cròniques. Va ser l'última execució pública de la vila.
Les fonts documenten diversos episodis de violència al santuari durant el segle XIX. El 1828 es van produir robatoris a l'església i a la rectoria. El relat de Gomis del 1888 recull un altre robatori patit pel rector.
L'article Santa María de Foix. Estadística funesta, publicat a El Labriego de Vilafranca el gener del 1896, presenta una relació dels rectors del segle XIX i dels episodis de violència que els afectaren. És un relat retrospectiu de premsa, que cal distingir de la documentació judicial dels fets.
Episodis recollits per El Labriego el 1896
fins cap al 1815 · Josep Serrador
Saqueig de l'església per una quadrilla de bandolers la nit de Tots Sants, després de la Guerra del Francès
1815-1840 · Feliu Savall
Assalt pel campanar el 1832 i tall de les cordes de les campanes per impedir l'avís al sometent. Afusellament del rector el 1840
1840-1867 · Francesc Vidal
Assalt la vigília de Tots Sants del 1844: un grup que simulava un pelegrinatge lliga i emmordassa el rector al peu de l'altar
1867-1892 · Josep Pallarols
Robatoris el 1873, el 1875 i el 1877. El 1890 es localitza el cos de la criada, degollada, dins del pou
L'article relaciona episodis de violència amb quatre rectorats successius. L'aïllament del santuari, a mitja hora del poble segons les fonts de l'època, és un element rellevant per estudiar les condicions de seguretat de la parròquia.
Segons el mateix article, Pallarols havia començat a reunir fons per construir una església i una rectoria en un indret menys exposat, mantenint el santuari com a lloc de romeria anual. Hauria anunciat el projecte als feligresos el dia de Pentecosta. El diari suggereix una relació entre aquesta iniciativa i l'assassinat, però no n'aporta cap prova:
Sus santas palabras fueron quizás su sentencia de muerte. Dos meses después, en 6 de agosto de 1892, unos malvados le asesinaban villanamente.
El rector va ser assassinat el dissabte 6 d'agost de 1892, dia de Sant Salvador. Segons les cròniques del judici, els assaltants havien sortit del Vendrell a mitjanit. El jutge municipal Sebastià Güell va situar el crim entre les cinc i les sis del matí. Els feligresos van trobar el cos l'endemà, diumenge 7 d'agost, data que recullen els catàlegs consultats.
El rector tenia 72 anys, vivia sol i exercia a Foix des del 1867. Les notícies de l'agost del 1892 recullen les grafies Josep Payerols i Junyent i Pallerols; el 1896, la premsa de Vilafranca utilitza Pallarols. Les variants s'han de tenir en compte en la cerca documental, sense atribuir-ne l'origen a una causa que les fonts no permeten establir.
L'any següent la parròquia de Santa Maria de Foix es va traslladar a l'església nova del Terme, que el mateix rector projectava. El temple del turó va continuar com a santuari.
El 1898, la crònica d'un altre judici ho explica així: després dels saquejos i dels dos rectors morts, els rectors havien considerat que l'església vella no era segura, i una capella de Masflorit s'havia convertit en la parròquia de l'antic terme de Foix. El diari no diu si és la mateixa església nova o una capella que en feia les funcions mentrestant.
El judici es va celebrar amb jurat a l'Audiència de Barcelona el desembre del 1894 i va concloure amb cinc condemnes a mort. Un dels condemnats va ser indultat. Els altres quatre van ser executats a garrot vil a Vilafranca del Penedès el 21 de gener de 1896, davant d'unes vint mil persones segons les cròniques. Va ser la darrera execució pública de la vila.
El fons parroquial de l'Arxiu Diocesà de Barcelona conserva dues peticions d'indult: una carta adreçada al bisbat i un esborrany del 1896 dirigit al president del Consell de ministres. Aquests documents testimonien les gestions per obtenir el perdó dels condemnats.
La premsa de l'època assenyalava: «En el espacio de 54 años, dos han sido los párrocos asesinados en dicho templo.» El Diario Catalán parla d'un rector afusellat prop del santuari per una partida de miquelets. El Labriego diu que era Feliu Savall i que el 1840 el va matar una «ronda volante».
1906–1931
El santuari fotografiat abans de la cremaLes primeres fotografies
Quan la parròquia va baixar al Terme, el santuari va quedar sol dalt del turó, obert els dies d'aplec. Són els anys en què arriba la fotografia: la més antiga que coneixem és de l'1 d'abril de 1906. Gràcies a aquestes imatges podem veure com era tot el que es va cremar el 1936, amb les campanes al seu lloc i el camí ple de gent els dies d'aplec.
Entre el trasllat de la parròquia al pla, el 1893, i l'incendi del 1936, el santuari va quedar sol dalt del turó: sense rector que hi visqués, obert els dies d'aplec i visitat per excursionistes. Aquells quaranta anys són, per sort, els primers en què la fotografia arriba al terme, i del que després va cremar en queda imatge.
Les quatre fotografies de l'exterior que hi ha en aquesta secció no s'havien publicat mai. Permeten veure l'edifici sencer, amb la masoveria dreta i les campanes al seu lloc. De l'interior en queden dues més, que són a la secció del crim de 1892.
Les plaques dels germans Roig: 1906 i 1913
La fotografia datada més antiga del santuari que hem localitzat és dels germans Roig, de l'Arxiu Bastardes, i porta data exacta: 1 d'abril de 1906. Hi van tornar el 26 de gener de 1913, i d'aquell dia és la vista que reproduïm aquí, gairebé des del mateix lloc. Són plaques estereoscòpiques, de les dues vistes que es miraven amb visor per veure-hi relleu; aquí se'n reprodueix la de l'esquerra.
L'absis sobre la roca, i l'arc de la cova
Aquesta vista, presa des de sota, ensenya d'un sol cop les dues coses que fan singular el santuari: l'absis alçat al damunt mateix del penyal i, al peu, l'arc que tanca la cova. És la disposició que Castellanos havia descrit el 1889, amb la imatge de la Verge situada damunt de la cavitat.
L'interior
De l'interior del santuari abans del foc en queden dues fotografies, i totes dues són més amunt, a la secció del crim de 1892, perquè ensenyen l'església tal com la va conèixer el rector Pallarols. Una és del Catàleg Monumental de la Diputació. L'altra és una placa estereoscòpica dels germans Roig, que el catàleg data el 26 de gener de 1913, el mateix dia que dues plaques de l'exterior.
S'hi veu el retaule barroc de l'altar major amb la imatge a la fornícula central, el canelobre penjat d'una cadena, la barana del presbiteri i els nervis de la volta. Una de les dues porta escrit que el santuari es va conservar així fins a l'any 1936.
El 22 de juliol de 1936 tot això va sortir per la porta i va cremar. L'alcalde ho va resumir el 1941 dient que l'ermita «quedó completamente destrozada por el incendio» i que no en podia calcular el valor. Aquelles dues fotografies són el que aquella frase vol dir.
Com s'identifica la placa dels germans Roig. El catàleg la titula només «Interior de l'església», sense dir quina, però la identificació és segura: comparada amb la fotografia del Catàleg Monumental, hi coincideixen el retaule, la fornícula central, el canelobre de la cadena, l'arc apuntat baix de l'esquerra, la volta de nervis i la barana del presbiteri. No és l'església del poble: el retaule de Sant Genís, que coneixem per una postal d'abans de la guerra, és molt més gran, amb columnes i fornícules laterals, i la nau hi és molt més ampla. La data, en canvi, té un dubte obert: és la que dona el catàleg, però les observacions de la mateixa fitxa remeten a una altra excursió, i això s'ha de contrastar amb l'arxiu.
Un dia d'aplec, 1931
La darrera imatge del santuari sencer que coneixem és de Joan Cubells, del 1931, i és l'única que ensenya la gent: el camí ple de persones i de carros pujant cap al recinte, en un dia d'aplec. Cinc anys abans del foc.
1936–1944
L’incendi de 1936 i la pèrdua del patrimoniEl foc de 1936
El 22 de juliol de 1936, pocs dies després de començar la Guerra Civil, es van cremar els altars i les imatges de les tres esglésies del terme. El santuari va quedar destrossat per l'incendi. S'hi van perdre la talla antiga de la Mare de Déu i els llibres de la parròquia, amb segles de baptismes i casaments.
El 1944, una investigació del règim franquista no va trobar ningú que en pogués donar detalls.
El 22 de juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, es van produir incendis i destruccions a les tres esglésies del terme.
La resposta municipal del 24 de març de 1941, incorporada a la Causa General, descriu les pèrdues. Segons l'informe, als dos temples del pla es va cremar el contingut al carrer i els edificis es van conservar. Les pèrdues d'imatges, altars i ornaments es valoraven en 60.000 pessetes a la parroquial i en 10.000 a la parròquia de Foix. Pel que fa al santuari, l'alcalde el descrivia com completament destrossat per l'incendi i afirmava que no en podia calcular el valor.
La destrucció va afectar els llibres parroquials del municipi i va interrompre la conservació de les sèries de baptismes i matrimonis anteriors a la guerra. També va desaparèixer la talla de la Mare de Déu de Foix.
Ella es de madera, está sentada, y tiene la mano drecha larga y llana. La vasquiña de color azul, y el manto dorado. Es morena, y tiene de largo dos palmos, y medio.
Descripció de Narcís Camós, publicada el 1657. El 1889, Castellanos va estimar l'alçada de la talla en un metre, una mesura que difereix de la de Camós. La imatge va desaparèixer el 22 de juliol de 1936.
El Catàleg Monumental del SCCM conserva fotografies de la talla antiga de front i de perfil. Són reproduccions de fotografies anteriors, incorporades al fons el novembre de 1977. Permeten estudiar-ne la forma i l’estat de conservació abans de la desaparició.
Colorització orientativa basada en la descripció de Camós del 1657. Els originals, sense retocs, es poden consultar en ampliar cada fotografia.
La imatge vestida
Una reproducció del fons família Cuyàs, conservada a l’ICGC, mostra la Mare de Déu amb els vestits de culte. El mantell florejat, el vel, les corones i el resplendor transformen la silueta de la talla, de la qual resten visibles els rostres i una mà.
El blau i el daurat descrits per Camós el 1657 corresponen a la policromia de la talla; no permeten establir els colors dels teixits d’aquesta fotografia posterior. El visor ofereix una colorització orientativa al costat de l’original.
El 1944, arran d'una pregunta del fiscal de Barcelona del gener de 1943, es va demanar al jutjat municipal informació per aclarir els fets i identificar-ne els responsables. En la diligència del 16 d'octubre, signada pel secretari Lluís Morgades davant del jutge municipal Elies Rafecas, es feia constar que no s'havia localitzat cap persona que en pogués donar detalls. El document atribuïa els fets a gent forastera, sense identificar-la.
Aquesta diligència no permet establir l'autoria dels fets. Com la resta de la Causa General, s'ha de llegir en el context de la investigació impulsada per les autoritats franquistes, distingint les descripcions de danys de les atribucions de responsabilitat.
1976–1988
La restauració i els orígens d’Amics de FoixEl poble el torna a aixecar
El 1978 el santuari era una ruïna, i un grup de veïns es va proposar salvar-lo. Els joves hi pujaven a treure runa, hi van posar una porta per poder-lo tancar i una marededéu provisional amb espelmes. Al costat de les escales, un cartell ho deia ben clar: «De les runes fem-ne un palau».
D'aquella empenta va néixer Amics de Foix, l'entitat que avui manté aquest arxiu. La Diputació de Barcelona el va restaurar entre el 1981 i el 1987, i el 20 d'abril de 1987 se'n va celebrar la restauració.
El 1978, un grup de veïns va impulsar la recuperació del santuari, que es trobava en un estat avançat de degradació. Aquesta iniciativa va donar origen a Amics de Foix.
Dos estius abans, l'agost de 1976, uns cent alumnes d'EGB del Col·legi Sant Ramon de Vilafranca havien passat una setmana a Foix traient-ne les herbes i la runa, i el diari que ho explicava demanava que els organismes oficials el restauressin. La crònica en diu «l'ermita» i la data el 1707, que és l'any que porta el llindar de l'ermita del camí: no queda clar si la neteja es va fer al santuari o a l'ermita.
Abans de les obres, la feina del poble
Abans d'aconseguir la intervenció de la Diputació, els joves del poble van ajudar a mantenir el santuari dempeus amb els mitjans que tenien. Segons el testimoni oral recollit, van aixecar bastides, van retirar les restes dels murs caiguts que dificultaven l'accés i van fer els arranjaments que van poder.
Les fotografies de Jordi Valls i Pedrol, datades pel catàleg de l'ACAP el 10 de març de 1979, documenten aquesta feina entre la runa i la vegetació. Al costat de les escales, un cartell expressava el propòsit de la recuperació: «De les runes fem-ne un palau».
El mateix testimoni recorda que hi van posar una porta procedent de Cal Pauguit, que permetia tancar l'església amb un cadenat. A l'interior hi van instal·lar una marededéu provisional amb espelmes. Les fotografies del fons Romànic del Penedès mostren l'accés condicionat i aquella imatge, diferent de la talla antiga destruïda el 1936 i de la reproducció posterior d'Emili Colom. El reportatge no té data al catàleg; la comparació amb les fotos del SCCM el situa, com a hipòtesi, entre el 1978 i el 1981.
Els diners també es buscaven al poble. Per Sant Joan de 1981, el Club Esportiu Torrellenc va organitzar un partit a benefici de la reconstrucció del santuari: els veterans del club contra el primer equip, que acabava la temporada a tercera regional. Jugadors, àrbitre i liniers ho van fer de franc perquè tota la recaptació anés al santuari. A la mateixa nota, la Junta de Reconstrucció «Amics de Foix» donava el número d'un compte a la Caixa del Penedès de Torrelles, a nom de la «Junta Parroquial del Santuari» o d'«Amics de Foix».
La restauració de la Diputació
La memòria del SPAL data el projecte del novembre de 1981 i situa les obres entre el 1981 i el 1987, sota la direcció de Rafael Vila i Rodríguez, arquitecte del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. La documentació fotogràfica mostra la pèrdua de part del campanar, la degradació dels annexos i el deteriorament dels espais interiors. Memòria del SPAL, p. 129–132 ↗
El poble va conèixer el projecte abans que comencessin les obres. El dissabte 30 de gener de 1982, al Casal Torrellenc, el capellà de la parròquia i el grup d'Amics de Santa Maria de Foix el van presentar davant de més d'un centenar de persones. Vila el va explicar amb diapositives: una restauració per fases, que respectés tota l'arquitectura de l'edifici i en què les parts noves es poguessin reconèixer i desfer. També va apuntar que sota l'antic atri hi podia haver restes d'una església més antiga, preromànica.
Les obres es van fer per fases. La primera va anar del 13 d'octubre de 1982 al 29 d'abril de 1983 i va costar 2.908.335 pessetes. La segona es va acabar el 16 d'abril de 1984, i les obres es van aturar fins a la primavera de 1985. La tercera la va aprovar la Diputació a principis d'abril de 1985, en un paquet d'obres de monuments, edificis i carreteres de més de 404 milions de pessetes.
No tothom hi estava d'acord. La primavera de 1983, els setmanaris de Vilafranca i la televisió local van parlar d'una protesta del poble per la manera de fer les obres. L'Ajuntament hi va respondre amb un comunicat: la protesta era d'un grup petit, l'església era del Bisbat de Barcelona, i era el Bisbat qui havia acceptat l'oferiment de la Diputació. Sobre la queixa principal, l'antiga escala tallada a les parets per pujar al campanar, deia que s'havia hagut d'anul·lar per poder aguantar les encavallades de formigó armat i la teulada nova. El presbiteri, en estat ruïnós, es desmuntaria i es refaria de nou.
El 3 de desembre de 1983, el president de la Diputació, Antoni Dalmau, va pujar a veure les obres amb l'arquitecte, el mateix dia que inaugurava la depuradora de la riera de Foix i la Casa de la Vila ampliada.
Mentrestant, la gent que s'havia mogut pel santuari ja feia activitats amb el nom de l'entitat. El dilluns de Pasqua de 1984, que aquell any queia per Sant Jordi, la comissió gestora d'«Amics de Foix» va organitzar una tarda al Casal Torrellenc: una conferència de l'investigador Josep M. Gavín sobre les darreres troballes del romànic, una pel·lícula de la restauració de Sant Pere de Ponts, els Petits Cantaires de Torrelles, un recital i la projecció de «Naturalia al Foix», que va deixar el Centre Excursionista del Penedès.
Aquesta pel·lícula, un curtmetratge de la Comissió Cívica del Penedès, filmava la muntanya i la vall del Foix: els cingles, la roca Foradada, les gorges, els molins del terme i els efectes dels incendis. Es va tornar a passar a Vilafranca el gener de 1988. Avui no sabem on és.
L'excavació del 1985 va formar part del projecte de restauració. L'aixecament del paviment de rajoles atribuït al 1705 va permetre estudiar el subsòl i documentar la successió de fases constructives. Els resultats constitueixen una de les bases d'aquesta investigació.
La restauració perseguia dos objectius: consolidar el conjunt i facilitar la lectura de la seva evolució històrica. Quan no es coneixia amb certesa la forma o la posició d'un element, es van emprar materials i solucions diferenciats per fer recognoscible la intervenció contemporània.
La torre mirador, construïda sobre les restes de l'antiga masoveria, correspon a aquesta intervenció. També els tons rosats dels estucs i paviments formen part del projecte, inspirats en les restes d'arrebossat rosa localitzades durant les obres.
El 20 d’abril de 1987 es va celebrar la restauració. L’opuscle de l’acte indicava que encara es preveia completar treballs aquell estiu. La memòria documenta també la nova talla d’Emili Colom, acabada el 1987; les fotografies de 1988 i 1989 mostren el conjunt després de la intervenció. Opuscle de la celebració ↗
Explora l’arxiu de la restauració 10 fotografies · 1975–1989
Arxiu fotogràfic
Abans, durant i després de les obres
Les fotografies documenten què es conservava, què es va recuperar i quins elements es van incorporar. Obriu-les per veure’n el detall, la data i la procedència.
Llegir l’arquitectura
El projecte de restauració
L’axonometria de Tetsuo Sato permet entendre el conjunt en perspectiva: el temple, els accessos, les terrasses i la torre mirador. Les seccions completen la lectura dels espais i de l’escala.
1303–1936
Els rectors de Santa Maria de FoixEls noms dels rectors
No hi ha cap llista dels rectors de Foix: els llibres de la parròquia es van perdre. La recerca n'ha anat trobant els noms un per un, en documents que parlaven d'altres coses. Sobretot en contractes de la gent del poble, perquè el rector també feia de notari. N'hi ha quinze, del 1303 al 1909, amb buits de més de cent anys.
Al llarg de la recerca han anat sortint els noms dels rectors de Santa Maria de Foix. No provenen d'una llista: són noms trobats un per un, en documents que parlaven d'altres coses. Aquesta secció els aplega per primera vegada.
Una advertència abans de llegir-la. El terme ha tingut dues parròquies, Santa Maria de Foix i Sant Genís, i per tant dos rectors alhora durant segles. Els noms d'aquesta llista són els de Foix. Quan un document diu només «el rector de Torrelles», sense més, no es pot saber de quina de les dues parla, i per això aquí no hi consta.
Per què en sabem els noms
La major part dels rectors dels segles XVI i XVII no es coneixen per cap llista parroquial, sinó perquè feien de notari. Al terme no hi havia notaria, i el rector de Foix tenia la potestat d'estendre escriptures: «et eo nomine notarius publicus dicte parrochie», rector i, en aquell nom, notari públic de la parròquia. Els seus noms han arribat al capdavall dels contractes de la gent del poble, als pergamins que l'Ajuntament conserva a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.
Els llibres parroquials de Foix, que haurien donat la llista seguida, es van perdre. El que ha quedat és això: noms escadussers, rescatats de documents aliens.
La cronologia
- 1303Jaume Torra, escrit Iacobus Torra i Iacobus de Turre. El coneixem per la visita pastoral de Ponç de Gualba, que el va trobar en situació irregular i el va corregir.
- 1426Pere Griansola, «rector de l'església de Santa Maria de Foix», en un document del fons de la Comunitat de Preveres de Vilafranca.
- cap al 1501Ramon Carbó, que consta com a fundador d'un benefici a l'església parroquial de Vilafranca.
- abans de 1580Antoni Olivella. Se'n té notícia perquè el rector següent va treure còpia autèntica d'un acte del seu manual.
- 1580 i 1584Jaume Francesc Masdeu, que firma com a rector i notari de la parròquia dues àpoques de dot del terme.
- 1617Narcís Torrella, que estén un trasllat autèntic com a rector i notari de la parròquia. El cognom és de lectura insegura i s'ha de confirmar amb l'original.
- 1634Joan Jutglar, «rector de Foix», hereu i marmessor del seu germà Antoni, prevere beneficiat de Santa Maria del Pi, a Barcelona, que va testar el 1634. La família era de Torroella de Montgrí. El nom ha sortit a l'arxiu de l'Hospital de la Santa Creu.
- 1659 a 1683 o mésPere Joan Vallès, rector des del 20 de novembre de 1659, i encara en actiu el novembre de 1683, quan actua de marmessor en un testament. És el rector documentat durant més anys.
- abans de 1705, i 1722Diego Ortiz, que el 1705 obté llicència per fer la capella del Sant Crist i el 1722 té un plet amb els barons de Peguera pel dret de fer-se sepultura dins del temple. Va guanyar el plet i el va perdre en apel·lació.
- fins cap al 1815Josep Serrador. En acabar la Guerra del Francès, la nit de Tots Sants, una quadrilla de bandolers va saquejar l'església.
- 1815 a 1840Feliu Savall. El 1832 uns lladres van entrar pel campanar i van tallar les cordes de les campanes perquè no pogués tocar a sometent. El 1840 el van matar, en un escorcoll per uns papers de guerra carlins amagats a la rectoria sense que ell ho sabés.
- 1840 a cap al 1867Francesc Vidal. El 1844, la vigília de Tots Sants, un grup que fingia una peregrinació el va lligar al peu de l'altar i va robar la rectoria. Traslladat a Santa Maria de Bellver.
- 1867 a 1892Josep Pallarols i Junyent, l'últim rector que va viure al santuari. Va patir robatoris el 1873, el 1875, el 1877 i el 1890, quan va trobar la criada degollada dins del pou. Assassinat el 6 d'agost de 1892. Tenia 72 anys.
- des de 1892 o 1893Manuel Socada, el primer que ja no viu a la muntanya sinó a la rectoria nova, vora la carretera. El nom es llegeix en un diari de 1896 i la grafia no és segura.
- 1909Joaquim Estrada. Un diari de Vilafranca dona aquell any els rectors «de Torrellas y de Foix», i hi anomena dos homes. És una lectura deduïda de l'ordre dels noms, no una dada directa, i s'ha de confirmar al butlletí del bisbat.
- 1925Andreu Bonjoch, nomenat ecònom de Santa Maria de Foix el juliol de 1925. La Vanguardia l'escriu Benjoch. Ja no és rector sinó ecònom, i ja no serveix al turó sinó a la parròquia del Terme.
- 1928Julià Martí Olivé, nomenat ecònom de Santa Maria de Foix el març de 1928.
- 1936Epifani Lorda Roig, nomenat ecònom de Santa Maria de Foix el gener de 1936, pocs mesos abans de la guerra.
Els tres últims noms mostren que Santa Maria de Foix va continuar sent una parròquia a part després del trasllat, amb capellà propi fins a la guerra. El 1927 la visita pastoral del bisbe encara hi passa com per una parròquia diferent de la de Torrelles. I el desembre de 1931, a la col·lecta del bisbat per al culte i el clergat, Santa Maria de Foix hi posa 475 pessetes.
El que la llista no diu
Els buits són més grans que el que hi ha escrit: cent vint-i-tres anys entre Jaume Torra i Pere Griansola, setanta-cinc entre Griansola i Carbó, disset entre Torrella i Jutglar, vint-i-cinc entre Jutglar i Vallès, i gairebé un segle entre el plet de 1726 i el saqueig de cap al 1815. Cada buit és una dotzena de rectors dels quals no sabem el nom.
Hi ha un nom que no és en aquesta llista i que molta gent hi buscaria: Joaquim Socada Olivella, el rector mort el 16 d'agost de 1936. Era rector de Sant Genís, la parròquia del poble, i no de Foix. L'acta de 1936 que inventaria els seus valors en diu «rector d'aquest poble» i els troba a la casa parroquial de la vila, i el diari de 1909 l'anomena al costat del rector de Foix, que és un altre home. És justament la confusió de què avisa l'advertència de dalt.
Queda, això sí, una pregunta oberta. El rector que entra a Foix el 1892 o 1893, que el diari de 1896 anomena Manuel Socada, porta el mateix cognom, poc freqüent. Pot ser un parent, pot ser una coincidència, o pot ser el mateix Joaquim, mal escrit al diari, que hauria començat a Foix i hauria passat després a la parròquia del poble. No ho sabem, i es tanca amb el butlletí del bisbat.
La font que ha donat més noms de cop és un article de premsa de 1896, publicat a El Labriego de Vilafranca amb el títol «Santa María de Foix. Estadística funesta», que repassava els robatoris i les morts del santuari durant tot el segle XIX i, de passada, anomenava tots els rectors. No consta en cap bibliografia del poble.
El santuari avui, en 3D
Per acabar, el santuari tal com és avui. L'església s'ha fet amb les mides del projecte de restauració de Rafael Vila per al Servei del Patrimoni de la Diputació (1981-1987): la nau de 14,90 per 5,90 metres amb la volta de canó apuntada, l'absis semidecagonal inscrit en un cercle de 3,20 metres de radi, les dues capelles gòtiques i els arcs dels murs, tres d'una cana de radi i el quart, més gran, de cana i mitja. La torre, els murs, l'escala i l'esplanada surten de la fotogrametria del dron, que també fa el terreny del voltant. Es pot girar i apropar, i amb Per dins s'obre per l'eix de la nau per veure la volta, les capelles i la mitja cúpula de l'absis.
Carregant el model…
Arrossegueu per girar · roda o pinça per apropar · clic dret o dos dits per desplaçar
2023El santuari com és avui. Les mides de l'església surten dels plànols i de l'article de Rafael Vila; la resta, de la fotogrametria de 2023. Tot és en metres reals i l'agulla marca el nord. La llum és la de les fotografies del dron, l'1 de febrer a migdia. Les claus de volta, la imatge i el mobiliari hi són aproximats.Plànols i mides: Rafael Vila Rodríguez, SCCM (1981) i SPAL (1989), Diputació de Barcelona. Fotogrametria i fotografies aèries: Francesc Carbó, 2023. Model: Amics de Foix, 2026.
Qüestions pendents de recerca
La investigació manté obertes les qüestions següents. Per avançar-hi cal consultar documentació, contrastar testimonis i comprovar la conservació d'alguns elements al lloc.
- Document de 1067. Consultar l'edició identificada i verificar la referència al castell de Foix.
- Document de 1185. Consultar el testament citat com a primera menció de Torrelles, identificat com a document 1160 del volum III del Cartulari de Sant Cugat.
- Inscripció «Ex-voto 1707». Documentar-ne l'estat actual. La fotografia de l'IPAC reproduïda en aquest article en confirma la conservació el gener de 2006, al llindar on Castellanos la va descriure el 1889.
- Taula de pedra del turó de llevant. Localitzar l'element descrit a uns 150 metres del santuari, des d'on el rector beneïa el terme per Sant Pere Màrtir, i recollir-ne possibles testimonis.
- Sepulcre dels Peguera i cripta. Contrastar la planta i les fitxes d'excavació per relacionar les estructures amb els estrats numismàtics. Localitzar el manuscrit amb el nom i l'edat d'Antoni Maria que descriu el Mapa de Patrimoni Cultural.
- El cambril de 1767. Saber si Ramon Lluís de Peguera va fer el cambril que el seu pare li va encarregar al testament, i quan.
- Quadre de les indulgències. Localitzar fotografies anteriors al 1936 que permetin reconstruir-ne el text.
- La pel·lícula «Naturalia al Foix». Localitzar-ne una còpia: la van projectar Amics de Foix el 1984 i el Cine Club de Vilafranca el 1988.
- La tercera fase de les obres. Trobar-ne les dates d'execució i el contingut a les actes de la Diputació del 1985.
- Documentació de la restauració. Localitzar l'expedient complet de la recerca històrica i arqueològica al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, per ampliar la informació dels estudis publicats.
El que encara no sabem
La recerca continua, i hi ha preguntes que encara no tenen resposta. Per exemple:
- Què deia el quadre de les indulgències. Una fotografia de l'interior d'abans del 1936 el podria fer llegir.
- Com es relacionen els estrats excavats amb la sepultura dels Peguera, i on és el manuscrit d'Antoni Maria.
- On és la taula de pedra del turó de llevant, des d'on el rector beneïa el terme.
Fonts documentals i bibliografia
- 1262 · Biblioteca de Catalunya, pergamí 524, registre 22739. Testament de Guillem de Cervelló
- 1303 · Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. I/1, folis 17, 24v i 25
- 1426 · Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, Comunitat de Preveres de Vilafranca, ACAP20-17-T2-1338
- 1501 · Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, capbreus solts, ACAP20-2041-T2-583
- 1530 · Biblioteca de Catalunya, pergamí 591, registre 25547. Definició feta a Torrelles
- 1559 a 1629 · Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, pergamins de l'Ajuntament de Torrelles de Foix, ACAP20-2062
- 1683 · Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, districte notarial de Vilafranca, ACAP20-25-T2-4494
- 1657 · Narcís Camós, Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona
- 1726 · Sentència de la Cúria Metropolitana de Tarragona. Col·legi de l'Advocacia de Barcelona
- 1767 · Testament de Ramon de Peguera, Berart i Espuny. Arxiu Comarcal d'Osona, Fons de l'Hospital de la Santa Creu, Vic, ACOS80-23-T2-2006
- 1779 a 1969 · Arxiu Diocesà de Barcelona, Parròquia de Torrelles de Foix, fons núm. 751
- 1888 · Cels Gomis, Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, pàgines 266 a 281
- 1890 · Josep Castellanos, Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, pàgines 180 a 187
- 1896 · «Santa María de Foix. Estadística funesta», El Labriego, Vilafranca, 31 de gener, pàgines 3 i 4
- 1909 · El Labriego, Vilafranca, 27 de juny: els rectors «de Torrellas y de Foix»
- 1906 i 1913 · Arxiu Nacional de Catalunya, fons Germans Roig (Arxiu Bastardes), ANC1-1360-N-70, N-1884, N-1885 i N-11147
- primer terç del segle XX · Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, fons VINSEUM, ACAP20-1024-N-688 a N-692
- 1931 · Joan Cubells, Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, Estudi de la Masia Catalana, AFCEC_EMC_X_1784
- cap al 1910 · Geografia General de Catalunya, Província de Barcelona, article de Cels Gomis
- 1940 a 1944 · Archivo Histórico Nacional, Causa General, FC-CAUSA_GENERAL, 1602, exp. 17
- 1988 · Rafael Vila i Rodríguez, La restauració de les esglésies de Santa Maria de Foix i Sant Marçal de Terrassola
- 1992 · Catalunya Romànica, volum del Penedès, Enciclopèdia Catalana
- 1993 · Maria Clua i Mercadal, Circulació monetària a l'Alt Penedès. Les monedes de Santa Maria de Foix, segles XIII-XX, Miscel·lània Penedesenca, pàgines 257 a 284
- 1999 · Maria Clua i Mercadal, Circulació monetària des de l'època medieval a les comarques de Barcelona, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, pàgines 197 a 233
- 2002 · Maria Clua i Mercadal, La circulació monetària des de l'època medieval a les comarques de Barcelona, Diputació de Barcelona, pàgines 104 a 125
- Memòria del SPAL · Santuari de la Mare de Déu de Foix, p. 129–141. Fotografies, axonometria i seccions
- 1987 · Celebració de la restauració del santuari, 20 d’abril
- Arxiu General de la Diputació de Barcelona · Catàleg Monumental del SCCM
Aquesta és la lectura essencial. La investigació sencera té 65 citacions, 28 referències i els documents per comprovar-ho tot.
Investigació d'Amics de Foix, arxiu històric de Torrelles de Foix. Les referències permeten consultar les fonts i resseguir les interpretacions. Comuniqueu-nos qualsevol correcció o aportació documental.